“Scritora e cantadora po sa natzioni mia”. Intervista a Paola Alcioni
(IlMinuto) – Casteddu, 23 de su mesi de argiolas - Segundu apuntamentu po "Ndi chistionaus impari", sa fentana noa de "IlMinuto" chi chistionat de sa língua sarda e de sa política linguística. Custa cida sa redatzioni intervistat a Paola Alcioni: scritora e cantadora a serbítziu de sa Sardìnnia
Paola Alcioni: un’intellettuali impinniada po sa lìngua sarda. Poita?
Po sa Natzioni mia. Poita cust’arrichesa manna – custa língua bia, aresti e chi no bàliat ordinagus, siat un’aina forti de libertadi. Creu cun firmesa chi sa genti, cun su médiu de sa língua sua, si potzat mellus incurai de “essi” issa etotu. Custu est de importu mannu, candu una natzioni (terra e genti) s’agatat in cadenas. Sentza de sa màscara de su “cumparri” italianus – chi si bolit cosiri cun agullas de fogu in cara, in carena e in s’ànima su programa de assimilatzioni chi seus sunfrendi de su stadu colonizadori - podeus piscai de s’arcivu ‘e sa memória, bivi e ponni in pràtica, is baloris de sa curtura nosta. E ddus podeus trasmiti ínnidus a su benidori, a fillus nostus. Sceti a pustis de custu trabballu de “ri-mebramento” de sei, si podit pentzai a ponni in raportu una calisisiat cultura cun is àteras, partendi de unu pranu de paridadi, e no de sudditàntzia. Sceti apustis de custu passàgiu seu arrennéscia a m’intendi bilíngui, sentz’e intendi unu scórriu in s’ànima.
Scridora e Cantadora, cali est sa besti chi ddi dexit de prus e poita?
Su scriri miu est cantzoni sempri. Tanti chi fintzas chini ligit sa “prosa”, dda tzérriat “versi”, ca no arrennúntziu mai a sa mùsica e a su ritmu de is fueddus acostaus a pari. No mi privu nemancu de sa cobertàntzia, sa metàfora… antzis, pentzu chi sa capatzidadi chi sa cobertàntzia tenit de portai a sìntesi unu pentzamentu, de nai cun pagu fueddus cosas meda, de donai bisura diferenti (“ri-figurare” naràt Paul Ricoeur) sa realidadi, dda furriit a essi fintzas una pretziosa aina política, de imperai che tzérriu de batalla po ndi pesai sa genti nosta. No si scaresciaus ca in Sardigna – fintzas a candu sa televisioni no at fatu su dannu chi at fatu - sa cantzoni, sa poesia, fiat unu médiu de comunicai in is cosas de dónnia dí, duncas is strumentus retóricus de sa poesia – seu pentzendi a s’antifrasi, po assempru - funt in manera funguda intramaus in sa manera nosta de essi e de pentzai. E, torru a nai, podint essi crai de croi de una rivolutzioni… Ma innoi mi firmu, ca un’amigu – brullendi, una dí – m’at nau chi ap’a lompi a teorizai sa repubrica de is poetas, coment’e Platone at teorizau cussa de is filosofus!!!
In annus meda de impìnniu po sa lìngua sarda at agatau strobus?
Ellus. Cussus no mancant. Candu de s’ambienti de sa poesia mi seu móvia faci a s’ambienti de sa política linguística, apu tentu unu sentidu de “deja vu”. In su romanzu “ADDIA”, contu chi in su 1567 una lítera de su Papa Nieddu - su generali de s’ordini de is Gesuitas – intimàt su divietu de imperai sa língua sarda in is cullégius obertus a Sàssari e Casteddu calincun’annu prima. Custu, andendi contras fintzas a is printzípius de Nàssiu de Loyola, chi cumandàt de imparai imperendi sa língua de su logu. Sa língua sarda, chi fiat furriendisí a essi língua culta imperada po imparai is “humanae litterae”, a dolu mannu proibia de cussa manera, est abarrada foras de su Rinascimentu. Custu poita a s’urrei no dd’andàt beni chi in is cullégius si ndi pesessit una classi intelletuali sarda, consapevoli de sei etotu e de is arréxinis suas. Imoi puru, chini bolit imperai sa língua po cosas chi no siant folclori o poesia (ca custas cosas su Poderi no ddas timit, e fait mali meda!!!) agatat trobeas, barrancus e malas maneras, ca unu pópulu chi fueddat su suu est perigulosu… Su Poderi, mancai, allisat e is canis de strexu mússiant e circant de ndi tirai s’arrogu... est una gherra.
Po Paola Alcioni ita iat a depi fai sa Regioni po su sardu?
Calincuna cosa giai dda stat faendi e depit sighiri. De importu mannu est a portai sa língua in sa scola, atrevessu de s’imparu in sardu veicolari, de matérias curricularis. Nci funt oindí ainas didàticas a s’avanguàrdia, coment’e su metodu CLIL, chi cunsentit de formai fueddantis in sardu, allestru, imperendidda sa língua, furriendidda torra a essi médiu de cuotidianidadi, ma in su matessi tempus, médiu de sciéntzias e de discursus artus e/o tecnicus. S’una e s’àtera cosa, impari. Est de importu a formai is maistus, e sa Regioni est trabballendinci paris cun s’Universidadi, mancai urtimamenti calincunu políticu e parti de s’Universidadi de Sàssari siant ponendi trobeas. E intzandus mi torrat a benni a conca su Papa Nieddu e mi domandu: mancai sa terra mia cambit meri, no càmbiat su fatu chi sa língua est inténdia – de su meri de turnu - coment’e unu perígulu. Bolit nai chi seu in su giustu, candu deu dda intendu aici bella, ca mi ndi fatzu una bandera de luta de liberatzioni de sa terra mia!
Su sardu e is fueddadas suas: ita ndi pensat de s’impreu de una fueddada scéti comenti “lìngua de s’isula”?
Custa pregunta seguramenti partit de una cosa mali acrarada: su standard no est una língua, ma una normalizatzioni gràfica. Sa língua est cussa chi fueddaus, cun totu is arrichesas suas lessicalis e fonológicas, de logu in logu diferentis. Sa chi scrieus nd’est una rapresentatzioni. Una de is possíbilis. In su romanzu ADDIA, cun su coautori, eus dimostrau chi una norma gràfica unitària est possibili po totu su sardu, própriu poita est de parténtzia una língua sola con macrovariedadis. E duncas? Cussa o un’àtera norma, s’importanti est a aguantai sa bisioni unitària de sa rapresentatzioni de sa língua (chi a mei fai pentzai a sa Natzioni mia una), amparendindi is diferéntzias in sa fueddada. Po custu puru est de importu a imperai su sardu veicolari in is scolas e aundi totu podeus, che bandera de sa natzioni nosta.
S.P.